IB3 Televisió

Alguns treballs realitzats fins el moment a IB3, la televisió pública i autonòmica de les Illes Balears. Notícies des del lloc dels fets, connexions en directe i altres herbes. Serveis informatius, Total Esport i magazín Cada Dia.

Etiquetat , , , ,

Escriure un nou capítol

 

 

podries ser tu

1

 Sovint, entrada la nit, quan es deixava vèncer per la son, somreia complagut. Teníem quinze anys, que deia la cançó. Tampoc en sabíem més. Però havíem planejat mil i un somnis de la mà. Abraçàvem el destí sense temor. Llavors la felicitat era quelcom més preuat. La perseguíem amb delit. Érem senzills. I tendres. Tot just com les paraules d’amor que també ens dedicàvem. No hi havia retrets. Tampoc havíem tingut massa temps per aprendre’n, però encaràvem la vida amb altiva devoció.

2

Em semblà que plorava quan va alçar-se per construir un futur lluny d’aquí. Per la finestra s’escolaven els silencis que mai no vaig saber trencar. Tres sospirs abans de creuar el llindar de l’adéu. A l’esquena, un bolic de promeses que mai no s’arribarien a complir.

3

Record estar sol a l’andana. Ningú es va commoure quan s’allunyava. Ningú va saber preveure el desenllaç. A l’estació, mil comiats. Cap com aquell. A casa m’esperava la solitud. L’ordre de la cambra, inalterable. I als calaixos, desats amb profund delit, mil records per percudir al bell mig de l’enyorança.

4

I de sobte, el pou profund del desencís. L’extrema fragilitat. Mil somriures mecànics que no amagaven la decepció. A cada mà, la càrrega feixuga de les pedres que no m’atrevia a llençar. El dolor, hoste fecund i prolífic. I la solitud, tan arrelada que va instal·lar-se sense oposició.

5

Amb el temps, un viratge accelerat. Buidar-se a un mateix, com qui refà amb passió un quadre estimat. Com qui recorre amb la punta dels dits aquella fotografia que amaga tot el que sempre has volgut ser. Com qui desperta de la letargia, mulla la ploma en tinta de color i comença a escriure el ressorgir.

6

Fort, vigorós i exhibint la més radiant de les rialles. Com la cançó que sempre havia volgut protagonitzar. Com el destí d’un mariner. Aquell que just abans d’abandonar el timó visualitzava l’anhelat far. Aquell que tocava terra ferma anys després i no recordava la sensació.

7

Pel camí, mil flors d’una bellíssima factura. També abraçades, carícies i batecs. La majoria intensos –frenètics, tal volta- però superficials. A l’horitzó, pàgines per escriure que mai no van trobar, potser per sort, les paraules adients.

8

I després de la tempesta, la calma. Digna i merescuda, però alterada amb el teu descobriment. Al davant, el llibre que sempre he volgut llegir. La coberta, magistral. L’interior, qui sap si un prodigi. Amb tot, un lector captiu i ansiós.

9

Potser la dolça melodia dels teus llavis. Tal vegada, el present que has construït. La maduresa, carta de presentació. O el conjunt de circumstàncies que ens van unir sense previ avís. No sabria dir-te en quin precís instant, feble i abatut, em vas captivar. No sabria dir-t’ho, però podria demostrar-t’ho. Tan senzill…

10

…com escriure un nou capítol.

Et portaria flors


Berenika

Vaig conèixer Anna a un concert de Manel. En 5 minuts m’havia captivat. Ella, els seus ulls i la seva història. Aquest relat pretén ser un homenatge als seus padrins. I a Anna, una dona que inspira, atreu i es fa estimar. Ens separa un mar però ens uneix un estiu.

Un rere l’altre els anava col·locant tan bé com sabia dintre d’una petita capsa malmenada pel temps. Cada llibre era un fragment del que havia estat la vida en aquell indret. Tancà les finestres per primera vegada des que s’hi havien instal·lat i sospirà profundament mentre feia una darrera ullada a la cambra. Anna hauria volgut dir alguna cosa però una llàgrima s’obrí pas sense avisar. Manel no s’havia mogut del balancí. Amb els ulls tancats, semblava gaudir per darrera vegada del so suavíssim que es desprenia amb cada balanceig. Ja en la penombra ambdós semblaren destinats a abraçar-se. Va seguir-s’hi un petó carregat d’una tendresa indesxifrable. Abandonaren la casa instants després. Al jardí ell no pogué evitar caure en el record d’aquelles tardes d’estiu, estirats al terra, llegint a Anna uns versos que mai no oblidaria.

A l’estació de Porreres el rellotge central era prou contundent. En quinze minuts els cossos de dos joves inexperts en la matèria s’haurien de separar. Manel obrí la capsa sense avisar. Una ploma i el llibre que mai no havia aconseguit acabar serien fidels companys de viatge. La capsa, amb la resta de llibres, va deixar-la sobre el banc de l’estació. Anna ho observava tot entre plors silenciats per la ràbia i la desesperació.

Va aixecar-se amb la tranquil·litat que el caracteritzava. Passà la mà per la galta a Anna i li besà el front i els llavis molt lentament. Després d’un sospir etern, parlà. <<Aquesta capsa et correspon perquè en totes les lletres tu n’has estat la protagonista. Guarda-la i recorda’m quan em llegeixis>>. I va marxar.

El tren avançà mentre ella baixava el cap, abatuda i sense forces per observar una escena que no volia assimilar. Maleiria aquell règim i aquella repressió eternament. 

A la ciutat, Manel sobrevisqué un temps amb altres escriptors fins que fou detingut i assassinat per escriure diferent. Anna ho sabé pocs mesos després quan algú va deixar-li un llibre desgastat a l’escaló de l’entrada. <<Ana, era su último deseo>>, escrivia una mà tremolosa a la coberta. Com de costum, s’estirà al petit jardí de la casa dels seus pares i llegí quasi sense respirar les darreres paraules que Manel li havia dedicat.

No viu com pertoca qui s’amaga del món. Els oferiré el meu maltret cos, però conservaré per sempre uns ideals intactes i la puresa d’un amor, el que sento cap a tu, que em mantindrà eternament viu en el teu cor. Vine’m a veure on sigui que descansi i porta’m tot allò que t’envolti en aquests moments, que de segur et seran màgics i plens de color. 

Manel

Anna sortí del cementeri. A les mans hi portava flors. No era aquell un lloc per a homes que disparaven amb la paraula. El desig de Manel morí, com ell, en l’oblit. 

Detalls 2013

I si… ?

Imagen

La complicitat d’un somriure. La fragilitat d’una mirada. La tendresa d’un lleuger frec mentre te’n vas. Tot això, sense saber ben bé qui ets. Tot això, sabent que tanta coincidència no és casual. Ei… “Què tal si me dius que m’estimes durant els següents trenta mil dematins?”

Julio Bastida: “En Son Banya inyectan metadona hasta a gallos de pelea”

<<¿Quién quiere a una familia de Son Banya como vecinos? No se pueden reinsertar>>

julio bastida

Julio Bastida (Inca, 1976) hace 7 años que cuenta los sucesos más relevantes de las Islas Baleares. A veces macabros, a veces hilarantes, pero siempre en Ultima Horael periódico local líder en ventas y difusión. Poco queda ya de aquel joven de 15 años que se inició en el semanarioDijous de Inca. Pese a su idilio con el papel, en su cuaderno de bitácora la televisión siempre tendrá un capítulo especial. De Localia dio el salto a Telecinco. Fueron cerca de 4 años de periodismo y sucesos, de imágenes y escándalos.

Los más ácidos dirán que Pedro Piqueras ha creado escuela. Pero Julio no lee textos alarmantes a través de una pantalla. Prueba de ello es la sonrisa que exhibe cuando me recibe. Acaba de llegar de Son Banya, un poblado que dejaría sin adjetivos al mismísimo Piqueras. En su libreta pueden entreverse apuntes varios que terminarán estructurando un reportaje que dará que hablar. Porque Son Banya es un caramelo para cualquier periodista. Siempre, claro está, que se reúna el valor suficiente para entrar sin un batallón de policías.

-A. Sorell: Julio, cortita y al pie: ¿cerrar Son Banya es una utopía?

-Julio Bastida: Cada día entran al poblado cerca de 900 coches. Tardan una media de 4 minutos en salir. Por tanto, queda claro a lo que van. Si calculamos que cada coche compra un gramo, se puede llegar a amasar cerca de medio millón a la semana. ¿Alguien cree que Son Banya se puede erradicar?

-A.S.: ¿Eberhard Grosske?

-J.B.: Grosske ha sido uno de los peores políticos que ha habido en lo referente a Son Banya. Fracasó estrepitosamente. ¿Quién quiere a una familia de gitanos del poblado en su bloque de pisos? No se pueden reinsertar.

-A.S.: Hablando de reinserción… ¿No cree que destacar la raza o nacionalidad de los implicados en un suceso puede generar racismo?

-J.B.: Racismo sería informar de ese dato sólo cuando se tratase de una raza o nacionalidad en concreto. Pero lo hacemos siempre, sin distinciones. Es más, al contrario de lo que muchos piensan, la fauna autóctona es muy proclive a los sucesos.

-A.S.: Supongo que en esa fauna tan nuestra también encontramos políticos. ¿Suscribe eso de que Mallorca es como Sicilia, sólo que sin pistolas ni muertos?

-J.B.: No creo que sea así. Es cierto que la justicia es muy lenta, pero todos los implicados en casos de corrupción están cayendo. Recuerdo que la gente decía que Maria Antònia Munar era intocable. Ya está entre rejas. Y Matas tiene un pie y medio…

-A.S.: A nivel informativo, ¿se está traspasando la frontera de lo ético?

-J.B.: No, de ninguna manera. En Ultima Hora, al menos, nos autocensuramos constantemente. No nos interesa la sangre, un brazo o el osito del niño. Hemos desechado fotografías excelentes sólo porque van más allá de lo meramente informativo y podrían herir sensibilidades. Nunca acotamos de más, nuestra prioridad es defender a la víctima.

-A.S.: Esa autocensura de la que habla también debe ser informativa. ¿Vale más por lo que calla que por lo que cuenta?

-J.B.: [Se ríe] Diría que sí…

-A.S.: Igual el caso de Malén Zoe Ortiz es un buen ejemplo…

-J.B.: Mi trabajo obliga a relacionarse a diario con policías y unidades de emergencia. Al final termina siendo tu núcleo de amistades. Claro que sabemos cosas que no se han publicado. Pero hay dos motivos: primero, porque podría perjudicar a la investigación. Y segundo, porque no podría probarlo y me ganaría una demanda.

-A.S.: A ojos de la opinión pública parece que la investigación no avanza.

-J.B.: Se tenían muchas esperanzas puestas en la prueba de ADN de un hallazgo que se hizo y no ha salido bien. Pero yo me quedo con las palabras del coronel Barceló. Dijo que no sabía cuándo, pero que tenía el presentimiento de que la encontrarían. Cuando un coronel jefe te dice eso es porque saben más de lo que cuentan.

-A.S.: Ultima Hora no se ha olvidado de la desaparición de Malén y sigue informando de cualquier novedad. Otros medios aprovecharon el tirón mediático y ya están a otra cosa. Con todo, imagino que habrá muchas más desapariciones sin resolver…

-J.B.: No tantas… Te diría que 8 o 10. Ocurre que muchas desapariciones son en realidad fugas. Y aunque la policía te encuentre, si eres mayor de edad tienes derecho a que no se informe de tu aparición. Ahí es cuando la policía archiva el caso.

-A.S.: Un caso que no tiene pinta de archivarse es el de la ex cúpula de la Policía Local de Palma. Antes comentaba que muchas de sus fuentes al final se convierten en amistades. ¿Es difícil informar de corrupción en un cuerpo amigo?

-J.B.: No, porque ellos son los primeros que quieren hacer limpieza. Estoy hablando de la nueva cúpula, claro. Lo que quieren es limpiar y terminar con la escoria.

-A.S.: Hablemos de surrealismo… ¿Hay algún reportaje digno de cualquier película de Berlanga?

-J.B.: En Son Banya he visto inyectar metadona a gallos de pelea que apenas se sostenían en pie. Pero me quedo con una de las primeras entrevistas a La Paca. Fui con mi coche hasta el poblado. Aparqué delante de su palacio. Ella misma ordenó sacar con los pies por delante a quien se acercase más de lo debido al vehículo. Ya dentro, y pese al dineral que manejaba, insistió en que se dedicaba a vender bragas y sostenes.

-A.S.: Supongo que tratar con temas de Son Banya le hace a uno más fuerte. Aunque imagino que el caso de Diana García es de esos que ablandan el corazón… [Ultima Horapublicó el caso de Diana, víctima de una cruel enfermedad, de los recortes y los años de espera de la sanidad pública. Al final, y debido a la repercusión generada, Diana será operada en breve].

-J.B.: Cuando me llamó Diana y me dijo que le había salvado la vida… [Suspira] Ese día es uno de los más felices que he vivido como periodista. Era una historia muy injusta y al final hemos colaborado para hacer justicia.

Etiquetat , , , , , ,

Andreu Manresa: “Me han llamado de noche los censores para modificar una crónica”

El periodista delegado de El País repasa la actualidad balear y sus 41 años de trayectoria

Andreu, en su estudio

Andreu, en su estudio

Antoni Sorell. Palma. Andreu Manresa lleva 24 años contando desde su pequeño rincón de El País lo más relevante de las Islas Baleares.  Su trayectoria le avala. Escribía en el Baleares hasta que se creó el Consell General Interinsular, un órgano preautonómico que precedió al actual Govern de les Illes Balears. Ahí, ejerciendo de jefe de prensa, quiso ser cómplice de las utopías. Más tarde le esperaba la dirección de Radio Nacional de España en Baleares y Cataluña. Andreu también fue uno de los fundadores del Sindicat de Periodistes de les Illes Balears, hoy cuestionado.

Me recibe en su casa, un sexto con ascensor. A sus espaldas, miles de libros, monográficos y distinciones. No en vano es el autor confeso de varias obras. Al fondo del pasillo, a la izquierda, se ubica su humilde redacción. Me la enseña sin pudor. Preside la mesa una gran pluma. Antes de empezar la entrevista, una última ojeada a su herramienta más preciada: el teléfono. El chat de periodistas judiciales anda revuelto. No es para menos…

-Imagino que es la comidilla de todos.  Una mujer,  una Infanta, se ha interpuesto entre el juez Castro y el fiscal Horrach…

-Andreu Manresa:  Hacen su trabajo. El juez es valiente y el fiscal, implacable. El juez Castro ha ido más allá de lo que muchos se pensaban.  Y el fiscal, puede que también.

-Pero… ¿Acaso no somos todos iguales ante la ley?

-A .M.: Eso es simplemente una declaración benévola de principios. Es cierto que nunca antes un miembro de la Familia Real había sido investigado.  Estamos ante un gran avance democrático. Pero hasta que no la juzguen, si es que la juzgan, no se verá.

-Un delegado de El País en Baleares debe escribir sobre corrupción hasta el hartazgo…

-A .M.: Es verdad que aquí hay una extensión del sistema de corrupción global.  La ejecutan los políticos y sus corruptores. Las raíces son antiguas y provienen de las estructuras políticas, religiosas y militares de antaño. En Mallorca, el contrabando es un precedente que ha arraigado.

-¿Ha recibido presiones para no publicar según qué?

-A .M.: Vivir sin presiones es imposible. La gran habilidad consiste en saber sobrevivir con ellas. Lo importante es no equivocarse. Si publicas hechos ciertos no hay lugar para el temor.

-Usted fue jefe de prensa del Consell Interinsular, órgano preautonómico de las Baleares. ¿No había miedo a provocar reacciones adversas al cambio?

-A .M.: Yo soy un niño de la dictadura.  Sé lo que es que te llamen los censores por la noche para que modifiques una crónica. Pero eran tiempos de transición, periodísticamente convulsos.  Tiempos de incerteza, pero también de ilusión y deseos que no se han llegado a consumar hoy día. Pese a todo, soy consciente de que éste es el período más largo de la historia de España en que se ha vivido en libertad.

-Pero hoy son muchos los que no ven útil esa libertad. Es poca y está controlada, dicen.

-A .M.:  Comprendo el desafecto de las nuevas generaciones. Cuando las cosas van mal todo se ve de otra manera. Sin trabajo no hay expectativas. La clase media se está extinguiendo. Y sí, existe una falta de apertura de los sistemas de participación. De ahí la frustración.

-No debe ayudar a rebajar la frustración el hecho de que muchos encuentren trabajo a dedo. ¿Cómo ve un exdirector de RNE la situación actual de los medios públicos? ¿Existe politización?

-A .M.: Hay politización, listas y censura. No creo que los medios públicos tengan esa pluralidad y diversidad que sí tuvieron y hoy no sean un NO-DO.  La participación en los entes públicos se resume en adeptos y amigos. Los demás han sido aniquilados.

-¿Y el SPIB? Muchos le acusan de actuar según quién sea el periodista afectado…

-A .M.: No estoy al corriente de los últimos casos. Pero es evidente que se tiene que defender a todo aquel que sea víctima de presiones, oprobio o despido.  El Sindicato nació para ser la defensa del trabajo, la solidaridad y la dignidad.

-Para solidaridad, la que muestran entre sí los docentes. ¿Cómo definiría la Ley de Símbolos?

-A .M.: Forma parte de un discurso de reconquista del poder actual para ir poco a poco controlando o anulando todo lo que no es de su gusto. Con esta política, el PP ha multiplicado el efecto de aquello que quiso vetar y ha convertido un símbolo en un escudo.

-¿Y cómo definiría al president, principal motivador de todo este entramado?

-A .M.: Es un hombre educado en el seno de una familia militar y su formación es religiosa. Está legitimado democráticamente para hacer aquello que quiera.

-¿Se está equivocando en sus planteamientos?

-A .M.: Defiende lo que cree y lo aplica porque obtuvo el apoyo que no supo conseguir la oposición. Lo que está claro es que sus planteamientos no son los de un político que mire más allá de los cuatro años de gobierno…

El temps, la vida

.

“L’edat”, em deies, ignorant que l’amor és quelcom més que una suma d’anys. “Què diran?”, pensaves, mentre miraves l’horitzó amb ulls de neu. El cor de gel, les mans al vent. Néixer, existir, ser davant teu i no gosar ni respirar. “Massa jove”, lamentaves… Però mai no s’és massa jove per estimar. Ni gran, per penedir-se. Mai no és massa tard, tampoc, per tornar a començar.

La nit era fosca fins que vaig creuar-me amb la teva mirada. T’havia vist abans. Havíem parlat fugaç i discretament, com qui no vol anar més enllà del protocol. Els teus orígens, humils, i els meus, encara per construir. Desconeixia tantes coses, que només volia conèixer-te a tu. Desconeixia tant de tu, que vaig sentir-me un estrany quan els nostres llavis es varen trobar. Vaig capturar-te un somriure encisador mentre em parlaves de tantes coses per fer, i tants projectes frustrats, que la tendresa em va unir encara més a tu.

Un alè abans de la incursió al teu cos. Tres abraçades intenses, dos sospirs i ,de sobte, el plaer. Digne, merescut. L’escenari no era el més indicat. Però tu hi eres. Res millor que això. Alguna cosa ens va unir, en aquell indret. Perquè llavors seríem dues ànimes en una. Ferits, nafrats, però junts.

Des de llavors, el meu horitzó és la teva mirada. Lluny, inhòspita, però tan màgica que cada dia em reuneix al mateix lloc per contemplar-la. “L’edat”, em deies…

 Ara ja ho saps. Només les persones ho són tot.

Un paso más

images

Existen mujeres con aura. Bellezas cuyo hálito alcanza para trastocar cualquier corazón. Sonrisas que deberían quedar para la posteridad. Y miradas, dulces pero penetrantes, que bien podrían hacer sucumbir al más precavido.

Existen ojos cuya oscuridad, lejos de ahuyentar, sólo consiguen atraer. Pestañas que caen con sensualidad congelando el mundo con un ligero vaivén. Y momentos de complicidad. De confianza maldita, de caricias que tal vez podrían significar algo más.

Todo eso, a tu lado. Todo eso eres tú.

Endeble y abducido, esclavo incluso de los ratos a tu vera, siento que debo retomar las noches de pluma y tinta bajo la tenue luz de la luna. Sin horizonte apenas, y con el hielo de un buen destilado perdiendo la vida, te imagino con la más sincera de tus sonrisas. Entonces extiendo el brazo hasta arroparte por completo. Agradeces el detalle con ese último halo de voz liberado antes de cerrar por fin los ojos.

Por la mañana despertamos tan lejos como nos acostamos. Y quién sabe si con palabras pueda cambiar yo eso. Morir antes de intentarlo no es una opción. 

‘Mesquida Mora’, un projecte que neix de la natura

La nova bodega creu en la biodinàmica com a fórmula per créixer de la mà del medi ambient

599756_341417232597013_192256384_n

ANTONI SORELL. Porreres. Quan la vitalitat dels sòls esdevé essencial, i la terra demana un canvi, s’han de prendre decisions. La producció i la recerca constant de beneficis no són matèries cabdals quan la naturalesa, mare de tots els fruits, s’asfixia. Per això, avui l’agricultura convencional perd adeptes perquè l’herència que deixa passa per unes terres explotades, sense vida i compactades en excés.
Bàrbara Mesquida ha pres una de les decisions més importants de la seva vida. Juntament amb Jaume, el seu germà, han decidit aplicar criteris biodinàmics a un nou projecte vitícola que porta el segell dels Mesquida Mora. “Quan el 2004 assumirem la gestió de la bodega familiar, vaig adonar-me que la manera com es cultivaven les terres no m‟arribava al cor”, confessa Bàrbara, que és llicenciada en Filologia Catalana i Tècnic Superior en Indústries Agroalimentàries especialitzada en enologia i viticultura.
Per això, i per tal de recobrar la fertilitat dels sòls amb nous mètodes, l’any 2007 decidiren reconvertir totes les vinyes a biodinàmica just després de la verema anual. “Aquell any sofrírem un atac desmesurat de míldiu. La sensació era d’impotència perquè havíem tractat les vinyes”, apunta Bàrbara. I començaren el procés, que té el seu origen en la figura de Rudolf Steiner, filòsof austríac que donà consell a alguns pagesos preocupats per la creixent degeneració de les llavors i els cultius. Era l’any 1923, i Steiner defensava que en realitat la planta no era la causant de la malaltia, sinó que era el medi ambient i, en particular, el sòl els que podien emmalaltir. La causa de les malalties s’havia de cercar, doncs, en la terra i en les condicions del medi ambient.
La mentalitat dels germans Mesquida Mora no s’allunya en excés de la realitat social. El darrer estudi del Centre d‟Investigacions Sociològiques (CIS) dedicat al medi ambient data de 2010. En ell, però, ja es deixa palesa la creixent preocupació de la societat espanyola. Així, un 65% dels enquestats assegura estar preocupat o molt preocupat per temes relatius a medi ambient. La preocupació de Bàrbara i el fet de treballar d’esquena als seus principis i sensacions la va portar a començar de zero. Una de les primeres passes fou substituir l’ús d’herbicides, pesticides i fertilitzants químics de síntesi per preparats biodinàmics, cobertes vegetals, infusions de plantes medicinals i composts provinents de restes de raïm i fems d‟animals. També, evitar la maquinària pesada i potenciar la tracció animal per treballar les vinyes. I tot això, baix les pautes del calendari llunar. “Pensàvem que els resultats serien a molt més llarg termini”, assegura Bàrbara, que començà a notar canvis en positiu al poc temps d’implantar el nou model. Malgrat la producció va baixar entorn un 30%, la jove viticultora entén que en els darrers anys s’havia produït en excés.

Els productes químics, d’aliats a enemics

Segons el CIS, quasi el 94% dels enquestats creu que els pesticides i els productes químics utilitzats en l’agricultura són perillosos o extremadament perillosos pel medi ambient. No deixa de ser curiós, doncs, que més de la meitat dels enquestats reconegui que mai no s¡ha pres la molèstia de comprar productes ecològics, és a dir, cultivats sense productes químics ni pesticides. Des que les bodegues Mesquida Mora suprimiren l’ús de químics, les terres han cobrat vitalitat i verdor. La “vegetació auxiliar”, explica Bàrbara, potencia que la terra no s’erosioni i crea un microorganisme important. Segons la propietària del celler, “l‟enriquiment de l‟ecosistema i l’augment de la flora fan que s’obtinguin uns raïms molt més sans”. La clau és que el sistema reticular de la vinya sigui profund, on hi ha aigua, i això només és possible creant un ecosistema que pràcticament havia desaparegut degut a l’explotació industrial de les terres. Però cal anar en compte: segons l’estudiant de Ciències Ambientals a la Universitat de Girona Bartomeu Sastre, sense químics augmenten les infeccions per bactèries, fongs i altres formes paràsites. De totes maneres, assegura l’estudiant, “el ventall d‟efectes negatius dels productes químics és molt superior”.
A les Illes, la constant evolució de l’agricultura ecològica es plasma en les dades del Consell Balear de la Producció Agrària Ecològica (CBPAE), que recull tota la informació referent als operadors inscrits al propi Consell. Si el 2000 eren quasi 3.600 les hectàrees destinades a l’agricultura ecològica, el 2010 la xifra va arribar a les 28.000. Però Bàrbara vol anar més enllà de l’agricultura ecològica i és per això que treballa les vinyes del celler sota criteris biològics i dinàmics, perquè la seva aposta és personal i espiritual: “al cap i a la fi, l‟agricultura ecològica és una normativa escrita dins un despatx a Brussel·les”.
Que aquest és un tema encara en vies de desenvolupament ho exemplifica el fet que els germans viticultors comercialitzin un nou vi blanc, “Acrollam‟ -Mallorca al revés-. Justifiquen el nom amb un argument de pes: “ens agrada fer la feina a la nostra manera, moltes vegades ‘al revés’ del que és habitual, fugint dels cànons establerts”. Entitats com Amics de la Terra Mallorca o Gadma han evitat pronunciar-se a favor o en contra de la biodinàmica.

Sortir de la crisi de la mà del medi ambient

Del darrer Congrés Nacional de Medi Ambient (CONAMA 2012), celebrat el passat mes de novembre a Madrid, se’n desprèn la conclusió que per sortir de la crisi econòmica s’haurà de prestar especial atenció al medi ambient. L’esgotament dels recursos impedeix el creixement, així que els experts ja recomanen com a via ràpida créixer de la mà de l’ecologia. I aquesta és una idea que la propietària del celler comparteix. Més enllà de temors i profecies maies, Bàrbara Mesquida entén que ha començat un nou cicle, un canvi de tendència que inclús l’ha portada a tancar una etapa als cellers. Ara també gestiona una bodega, però ho fa des de la satisfacció que li aporta haver-la creat a la seva mida. “La biodinàmica canvia les persones”, diu l‟enòloga, que fa pocs mesos ha començat un viatge destinat a volar amunt, però sempre amb els peus a terra. Perquè sense la connexió amb la terra i el respecte pel medi ambient, el viatge es pot convertir en un malson. I ja ho avisà el seu germà després d’un viatge a Argentina, on pogué comparar territoris i engendrar el que és avui Mesquida Mora: <<Quan un poble perd la vitalitat dels seus sòls, quan la fertilitat és un miratge alimentat amb tractors de 90 cavalls i fitosanitaris que són tòxics per totes les formes de vida, es perd alguna cosa més que belles postals costumistes>>.

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.